MIQUEL DE PALOL: ¿DÓNDE ESTÁN LOS POETAS?

El título de estas líneas hubiera podido encabezar escritos muy diversos, ciertamente, y acaso es tramposo por mi parte no haberlo hecho más extenso, quizá con la excusa de la convención tipográfica: ¿Dónde están los poetas españoles? Porque en tiempo de conflicto –y en tales tiempos vivimos, negarlo sería de ilusos– no se ha roto nunca el contacto entre los poetas catalanes y los poetas que, por decirlo de la manera más neutra y genérica posible, escriben en otros idiomas en el resto del territorio oficialmente español. 

Recordamos la conexión de Carles Riba con Dionisio Ridruejo, presidiendo los encuentros de los próceres de las dos culturas en Segovia y en otros lugares; recordamos que la llamada poesía de la experiencia ha sido –es– un movimiento con destacados representantes escribiendo en catalán y en castellano –y en gallego–, relacionados entre sí por contactos en congresos, ediciones y revistas, con amistades en que, también hay que decirlo, las cuestiones políticas y sociales en el terreno idiomático no han estado nunca en conflicto -ésta es la parte buena–, pero en consecuencia tampoco planteadas y debatidas en profundidad, y aquí es donde quizás nos encontramos todos con los deberes por hacer, aunque haya habido aquí una intención loable, la de evitar confrontaciones.

Incluso en situaciones formales de guerra, los poetas han sabido mantener la línea roja de no darse la espalda. Tomemos el ejemplo de otros gremios: uno de los más conspicuos intérpretes actuales, Daniel Baremboim, ha fundado y dirige una orquesta sinfónica con jóvenes músicos judíos y palestinos, una orquesta que, por cierto –el detalle no es irrelevante–, suena estupendamente. Llegados a este punto, hay que aclarar que éste no es en modo alguno un reproche a los colegas escritores de Madrid, de Sevilla, de Santander, de Salamanca o de Valladolid. De su silencio, de su falta de participación en el debate político sobre el punto al que ha  llegado lo que ellos denominan la cuestión catalana, también son -somos- responsables y partícipes los poetas catalanes, que solemos manifestarnos sobre la situación política dirigiéndonos a la propia parroquia, pero sin considerar que se nos pueda leer desde otros puntos de vista, y sin habernos preocupado mucho de establecer contactos y de –al menos– haber planteado complicidades. 

Por no decirlo con palabras mías sino con las palabras de un poeta que escribe en castellano, usaré las de una carta de Albert Tugues que me envió hace unos días a propósito del cartel de la Setmana de Poesia de Barcelona, formado en exclusiva por poetas que escriben en catalán, y que, incluso fuera de su contexto, sirven para el caso: 

"(…) lo que más me preocupa es la falta de visión de Estado y las actuaciones y actitudes que son más propias de una autonomía, de un régimen autonómico en el cual nos hemos acostumbrado a vivir, a malvivir acomplejados, diría. Si no nos creemos que ya somos Estado, sin complejos de ninguna clase, no lo seremos nunca (…). La lengua catalana tiene que ser la única lengua oficial de una Catalunya independiente, y la castellana puede ser una lengua amiga, protegida, incluso cooficial. (…) Tenemos que hacer sentir y comprender que no hay diferencias entre unos ciudadanos y otros."

MIQUEL DE PALOL (artículo publicado en el suplemento Cultura del diario "El Punt Avui", 31.05.2013)

(trad. Albert Tugues)

ON SÓN ELS POETES?

El títol d’aquestes línies podria encapçalar escrits molt diversos, certament, i potser és trampós per part meva no haver-lo fet més extens, potser amb l’excusa de la convenció tipogràfica: On són els poetes espanyols? Perquè en temps de conflicte –i en tals temps vivim, negar-ho seria d’il·lusos– no s’ha trencat mai el contacte entre els poetes catalans i els poetes que, per dir-ho de la manera més neutra i genèrica possible, escriuen en d’altres idiomes en la resta del territori oficialment espanyol. Recordem la connexió de Carles Riba amb Dionisio Ridruejo, encapçalant les trobades dels pròcers de les dues cultures a Segovia i a d’altres indrets, recordem que l’anomenada poesia de l’experiència ha estat –és– un moviment amb destacats representants escrivint en català i en castellà –i en gallec–, relacionats per contactes en congressos, edicions i revistes, amb amistats on, en tot plegat, també cal dir-ho, les qüestions polítiques i socials en el terreny idiomàtic no han estat mai en conflicte –aquesta és la part bona–, però de retruc tampoc plantejades i debatudes en profunditat, i aquí és on potser ens arrepleguem entre tots amb els deures per fer, per més que ens hi hagi aquí una intenció lloable, justament la d’evitar confrontacions.

Fins i tot en situacions formals de guerra els poetes han mantingut la línia roja de saber no donar-se l’esquena. Prenem exemple en d’altres gremis: un dels més conspicus intèrprets actuals, Daniel Baremboim, ha fundat i dirigeix una orquestra simfònica amb joves músics jueus i palestins, una orquestra que, per cert –el detall no és irrellevant–, sóna estupendament. Arribats a aquest punt, cal aclarir que aquest no és de cap manera un retret als col·legues escriptors de Madrid, de Sevilla, de Santander, de Salamanca o de Valladolid. Del seu silenci, de la seva falta de participació en el debat polític sobre el punt on ha arribat la que ells anomenen la qüestió catalana també en són –en som– responsables i partícips els poetes catalans, que ens solem manifestar sobre la situació política adreçats a la pròpia parròquia, sense prendre en consideració que se’ns pugui llegir des d’altres punts de vista, i sense haver-nos preocupat gaire d’establir contactes i de –al menys– haver plantejat complicitats.

Per no dir-ho amb paraules meves, per dir-ho en paraules d’un poeta que escriu en castellà, faré servir les d’una carta de l’Albert Tugues, que em va enviar fa uns dies a propòsit del cartell de la Setmana de Poesia de Barcelona, format en exclussiva per poetes que escriuen en català, i que, fins i tot fora del seu context, serveixen pel cas: «(…) el que més em preocupa és la falta de visió d’Estat i les actuacions i actituds que són més pròpies d’una autonomia, d’un règim autonòmic en el qual ens hem acostumat a viure, a malviure acomplexats, diria. Si no ens creiem que ja som Estat, sense complexos de cap classe, no ho serem mai (…). La llengua catalana ha de ser l’única llengua oficial d’una Catalunya independent, i la castellana pot ser una llengua amiga, protegida, fins i tot cooficial. (…) Hem de fer sentir i comprendre que no hi ha diferències entre uns ciutadans i uns altres.»

Miquel de Palol 
(article publicat en el suplement Cultura, del diari "El Punt Avui", 31.05.2013)