LECTURA DE POESIA A LA LLIBRERIA CANPROSA

Me encuentro en el bar con la sobrina de la peluquera y me entrega una nota escrita por su hermano, ex-cantante de rap y acordeonista en bodas, bautizos y comuniones, además de poeta, y me pide si la puedo publicar en el blog. Por supuesto que sí, le digo. Ahí va:

LECTURA DE POESIA A LA LLIBRERIA CANPROSA

Ho escric en tercera persona i en català de carrer perquè em surt així i em dóna la gana. 
Diu que va assistir a una lectura de poesia. A una d'aquelles lectures interminables, que mai no s'acaben i que ara es fan a les llibreries dites postmodernes, o una collonada semblant, que són cada vegada més petites, però amb servei de bar imprescindible, sovint més que els llibres, tal com va tot, de merder en merder, hòstia va hòstia ve, política, poesia, art, diaris, teles, cançonetes, tot és un gran esplai, no hi sobra ningú, hi cap tothom, fins i tot les porres de futbol, de motos i les altres, hòstia va hòstia ve, de merder en merder a cal fuster, on no hi ha novetat.  
Espais amb cadires incòmodes, que se't claven a les costelles i et foraden el cul, d'aquelles que abans les famílies llogaven a la Rambla per distreure's una estona veient passar la gent (i ara en fugim, corre, que venen en grup seixanta turistes més).
En resum, un d'aquests caus de lletres sense finestres, on sempre hi ha algú, en cloure la lectura, que demana més material als poetes, que en llegeixin un altre, un poema més, si us plau, m'agraden tant, un altre, un altre..., una altra putada de poema.

Això, naturalment, embolica la cosa i la troca, i més, oh dissort, si, com succeí en l'esmentada lectura, els poetes eren 29, i cadascú llegia un màxim de 10 poemes. És a dir, 290 poemes, més 29 per l'afegitó de la demanda pública, fan un total de 319 poemes (i no tots eren curts o de mitja pàgina, que n'hi ha que els trien llargs, d'un parell o tres de pàgines, per llegir més estona, barruts de poetes!).

I després, oh, Muses, per favor, tenim el suplici dels precs i preguntes, torn obert de paraula, allò que abans se'n deia un col·loqui i ara és una collonada.

Per això, el nostre amic, esgotat, estabornit de tanta llarga i infinita poesia, s'aixecà d'un bot al mig de la resposta d'un dels 29 poetes, tot revoltat, i va exclamar en vers (atenció, parem-hi esment, hem dit exclamar, la qual cosa no vol dir pas recitar ni declamar):

¡¡¡Collons,

no és qui més parla d'amor,

ni tanta estona,

qui més estima

la Pepona!!!

Dit això, sortí a correcuita de la llibreria, entre xiulets i esbroncada general del personal poètic, que encara deu romandre allà, escoltant un altre poema més dels 29 poetes resistents, ex-revoltats o imparables, com deien fa un temps alguns antòlegs i periodistes culturals que ara no piulen o no refilen tant, o fan la viu-viu com poden, cada dia més pobres els pobres, que, tot i les noves tecnologies, cal menjar encara i ni pensió mínima tindran els pobres poetes.