(A
propòsit dels amors i desamors de les antologies de poesia)
I
Oh,
Jesús Aumatell d'Emboscall i de Manlleu, benvolgut, editor visionari mal comprès i poeta nostrat, mal
conegut, cal ser realistes: el brancatge cultural (préssec madur,
pera clivellada, poma confitada, síndria tallada, cirera foscant o
pruna novella, ara que és estiu), està en un altre lloc o botiga
del mercat reformat, repintat, reconstruït de dalt a baix, i parem,
o ens fotrem de lloros contra l'infinit. No cal dubtar pas, com diria
la meva àvia de la CNT, que aquesta o aquella antologia deu ser
preuada per vàlua i mèrits propis, i per defecte, també, d'altri,
potser, potser (dues vegades): el dubte, malgrat tot, sempre far
quedar bé i té cura de la pell, afegia l'àvia per si de cas un
escamot veí de poetes ressentits la volien portar al cementiri, a
deshores, a flairar les flors.
Amb
això, la cenetista de la meva vida, la meva àvia, potser volia dir
(dubtem una altra vegada, que l'àvia tenia bon nas per les faves,
però també amb cebes grillades ensopegava), potser volia dir, ai,
las!, que no totes les cançons, sonets i balades poden tenir festa
major el mateix estiu, ni unes vacances pagades, d'aquelles
d'antologia!
Evoquem,
si més no, aquell famós estiu en què muses i musaranyes van deixar
per vestir sants al nostre avantguardista, Joan Brossa, que es va
quedar sense unes merescudes vacances pagades en un hostal o refugi
d'alta muntanya, on diuen que cuinaven garotes i fregien cabrit en
Molas i en Castellet, tot ben amanit i regat amb vi del Priorat.
Alguns
esbomben, sense mala intenció -doncs és profecia i no condol-, que
tota antologia, i no cal dir si és de poesia!, serà en un futur (no
fotut) més recordada, i preuada com cal, per una o dues absències,
que no pas per mil i una presències, confirmant així allò que sap
tothom: a l'horta de les oliveres no totes les olives que brillen,
resplendents, són daurades, morades, picants, mortes, arrugades,
verdes trencades o gaspatxes, que també n'hi ha de pansides i sense
gust de res.
Però
tampoc això és massa científic, i no ens fiquem ara en processos
d'olives ni en resplendors de posteritat, que ja saps, oh, Jesús de
Manlleu, i del 63, que de més verdes en maduren!, i el fricandó es
fa amb carn fina, filets de vedella, enfarinats, i bolets remullats,
ben estovats, altrament dits moixernons, com recomanava l'àvia amb
la forquilla a puny alçat (fins cuinant, era lleial i pacífica la
meva anarquista, i qui sap que diria avui dels xefs i les collonades
de la nova cuina!).
Així docs, donarem per acabada la rondalla
dient que és aquest el preu que han de pagar els editors amb vocació
anarquista, i més si anuncien que són poetes zombis: la gent
s'espanta, cal entendre-ho, i més si molts, els caps de setmana, són
afeccionats a llegir poesia lírica autònoma o amatòria
independentista, que, segons com està el pati i diuen algunes
estadístiques, pot fer patir dels nervis, i coses pitjors.
Demano
al públic present i absent que aquesta rondalla no sigui
maltractada, donat que seria demanar massa que fos ben rebuda,
estimada i ben pagada. Que la joia escassa i la molta tristor restin
compensades per l'abundor rebel de l'humor, que a l'hora de repartir
hòsties, n'hi ha per a tothom, com saben bé els qui feien cua i
botifarra de referèndum, tot cantant a cor “els carrers seran
sempre nostres!” Que de flors i violes, sempre, tard o d'hora, n'hi
ha per a tothom, siguis o no pardal, òliba, garsa o moixó de jocs
florals.
Salut
i força al canut! (als poetes de qualsevol gènere, en vers o en
prosa, no cal dir-ho, Déu meu, que en sou de gasius i malpensats!),
i cadascú a casa amb la seva antologia de... (uf, ara truquen a la
porta, i la meva estimada veïna, vampira de nit i de dia, es posa
nerviosa i no porto collaret d'alls ni crucifix!).
II
Escolta, Jesús Aumatell d'Emboscall i de Manlleu, para orelles, para atenció, com diu en Foix: Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot
roman; / tots hi serem al Port amb la desconeguda.
Com
deia ahir i avui reescric: Poetes zombis, dius (m'hi apunto?), zombis
a mitges (m'hi apunto, millor, ara sí, que tinc un deute moral amb
els espectres i, així, quedaré més ben repartit i podré ser
espectre de nit i zombi de dia), o qui sap... Esculli cadascú la
millor manera, que la darrera estació anuncien que és gratuïta:
qui va per feina i vol estalviar, va de pet a la fossa comuna, i així
no calen ni pompes ni flors, pobres parents, quanta despesa!
Aquí
finaliza la rondalla o cuento, y comienzan los abucheos de rigor,
aplausos, silbidos, pitos y flautas, y botellas de cerveza
vacías sobrevolando las cabezas de los clientes..., todo y más, servido con el habitual esmero en el bar del barrio.