UN LIBRO DE REFERENCIA
Hace dos meses que tenemos en las librerías el volumen de memorias -no la autobiografía, porque estrictamente el término comporta otro protocolo literario- de José Luis Giménez-Frontín,
Los años contados. Indico el tiempo porque hay una manera de hablar de los libros en términos de servicio de novedades, donde son obligadas las dimensiones informativa y crítica; y otra, una vez que el libro, pasada esta fase, ya ha entrado en un ritmo de fondo. Entonces -ahora-, el cronista, liberado de estas servidumbres (y todavía más desde las páginas de opinión), puede hacer balance y mirar el caso con la perspectiva de la referencia de los otros.
Tal liberación se resquebraja cuando el cronista constata que, los que tenían que hacer el trabajo con el libro recién salido, no lo han hecho demasiado bien
-para utilizar un eufemismo frontiniano. Sorprende, salvo alguna excepción (excelente, nuestro amigo Castillo en el “Avui”), el poco eco mediático de esta crónica de la sociedad literaria y de un sector importante de la sociedad civil, que va de la segunda mitad del franquismo -la época del 600 y las revueltas de estudiantes- hasta la actualidad. Para entenderla desde una óptica intelectual y artística, y dentro de ésta la más imbricada y comprometida con la sociedad, Los años contados es -tendría que ser- una obra de referencia. ¿Dónde está la sociedad literaria retratada en sus páginas a la hora de recibir este regalo? La pregunta es retórica: con tantas desapariciones, tal sociedad debe de haber dejado de existir.
¿Puede haber sido determinante -pregunto- la falta de escándalo y sangre, la falta de amarillez pseudomediática en estas páginas elegantes y mesuradas? De la moderación, en el sentido montaigniano, y de la justicia histórica,
Giménez-Frontín ha hecho un ejercicio de estilo, una máquina de relojería cuyo exactitud emocional no se permite el más mínimo desfallecimiento. Utiliza la misma retórica tanto para describir un hecho divertido, como al tratar uno que lo ha herido o que ha provocado un agravio moral y un perjuicio material en su vida. He ahí una opción literaria, pero también una manera de asegurarse el control sentimental. Para un devoto del barroco como este cronista, este método -los retóricos lo llaman homogeneidad de la cláusula- es de gran valor, y Giménez-Frontín lo ejercita de forma implacable e impecable, con un éxito irrefutable.
Por otro lado, de este tratamiento, que es una rotunda declaración de principios tanto literarios como morales, sale un espléndido autorretrato, elaborado a tal efecto, implícitamente, a lo largo de las casi cuatrocientas cincuenta páginas del libro. Giménez-Frontín nos transmite qué ha visto y cómo lo ha incorporado al contenido, y además, en el modo de explicarlo, nos dice cómo es él mismo; nos retrata su bondad, su sentido de la equidad y de la justa consideración de los actos propios y de los demás, sin que en ningún momento, ni en los más difíciles, ni en los más conflictivos, el discurso se le escape de las manos. El lector encontrará mucha y muy buena información histórica, pero también un modelo de nobleza para situarse uno mismo en medio de los hechos vividos.
(Traducido del catalán)
Miquel de Palol
..............................................................
Un llibre de referència
Fa dos mesos que tenim a les llibreries el volum de memòries –no l'autobiografia, perquè estrictament el terme comporta un altre protocol literari– de José Luis Giménez-Frontín “Los años contados”. Assenyalo quant fa perquè hi ha una manera de parlar dels llibres en termes de servei de novetats, on són obligades les dimensions informativa i crítica, i una altra un cop el llibre, passada aquesta fase, ja ha entrat en un ritme de fons. Aleshores
¿Puede haber sido determinante -pregunto- la falta de escándalo y sangre, la falta de amarillez pseudomediática en estas páginas elegantes y mesuradas? De la moderación, en el sentido montaigniano, y de la justicia histórica,
Giménez-Frontín ha hecho un ejercicio de estilo, una máquina de relojería cuyo exactitud emocional no se permite el más mínimo desfallecimiento. Utiliza la misma retórica tanto para describir un hecho divertido, como al tratar uno que lo ha herido o que ha provocado un agravio moral y un perjuicio material en su vida. He ahí una opción literaria, pero también una manera de asegurarse el control sentimental. Para un devoto del barroco como este cronista, este método -los retóricos lo llaman homogeneidad de la cláusula- es de gran valor, y Giménez-Frontín lo ejercita de forma implacable e impecable, con un éxito irrefutable.
Por otro lado, de este tratamiento, que es una rotunda declaración de principios tanto literarios como morales, sale un espléndido autorretrato, elaborado a tal efecto, implícitamente, a lo largo de las casi cuatrocientas cincuenta páginas del libro. Giménez-Frontín nos transmite qué ha visto y cómo lo ha incorporado al contenido, y además, en el modo de explicarlo, nos dice cómo es él mismo; nos retrata su bondad, su sentido de la equidad y de la justa consideración de los actos propios y de los demás, sin que en ningún momento, ni en los más difíciles, ni en los más conflictivos, el discurso se le escape de las manos. El lector encontrará mucha y muy buena información histórica, pero también un modelo de nobleza para situarse uno mismo en medio de los hechos vividos.
(Traducido del catalán)
Miquel de Palol
..............................................................
Un llibre de referència
Fa dos mesos que tenim a les llibreries el volum de memòries –no l'autobiografia, perquè estrictament el terme comporta un altre protocol literari– de José Luis Giménez-Frontín “Los años contados”. Assenyalo quant fa perquè hi ha una manera de parlar dels llibres en termes de servei de novetats, on són obligades les dimensions informativa i crítica, i una altra un cop el llibre, passada aquesta fase, ja ha entrat en un ritme de fons. Aleshores
–ara–, el cronista, alliberat d'aquestes servituds (i encara més des de les pàgines d'opinió), pot fer balanç i mirar el cas amb la perspectiva de la referència dels altres.
Tal alliberament s'esquerda quan el cronista constata que els qui havien de fer la feina amb el llibre acabat de sortir no l'han fet gaire bé –per utilitzar un eufemisme frontinià. Sobta, tret d'alguna excepció (excel·lent, el nostre amic Castillo a l'Avui), el poc eco mediàtic d'aquesta crònica de la societat literària i d'un sector important de la societat civil que va de la segona meitat del franquisme –l'època del 600 i les revoltes d'estudiants– fins a l'actualitat. Per entendre-la des d'una òptica intel·lectual i artística, i dins d'aquesta la més imbricada i compromesa amb la societat, Los años contados és –hauria de ser– una obra de referència. On és la societat literària retratada en les seves pàgines, a l'hora de rebre aquest regal? La pregunta és retòrica: a cop de desaparicions, tal societat deu haver deixat d'existir.
Pot haver estat determinant, pregunto, la falta de sang i fetge, la falta de grogor pseudomediàtica d'aquestes pàgines elegants i mesurades? De la moderació, en el sentit montaignià, i de la justícia històrica, Giménez Frontín n'ha fet un exercici d'estil, una màquina de rellotgeria d'embridament emocional que no es permet el més mínim defalliment. Utilitza la mateixa retòrica per descriure un fet divertit que per un que l'ha ferit i ha estat un greuge moral i un perjudici material en la seva vida. Vet aquí una opció literària, però també una manera d'assegurar-se el control sentimental. Per un devot del barroc com aquest cronista, aquest mètode –els retors en diuen homogeneïtat de la clàusula– és una gran qualitat, i Giménez Frontín l'exercita de forma implacable i impecable amb un èxit inobjectable.
A més, d'aquest tractament que és una rotunda declaració de principis, tant literaris com morals, en surt un esplèndid autoretrat, elaborat per tal efecte implícit al llarg de les quasi quatre-centes cinquanta pàgines del llibre. Giménez Frontín ens transmet què ha vist i com ho ha encarat en el contingut, i a més, amb la manera d'explicar-ho ens diu com és ell mateix, ens retrata la seva bondat, el seu sentit de l'equitat i de la justa consideració dels actes propis i dels altres, sense que en cap moment, ni en els més difícils, ni en els més conflictius, el discurs se li escapi de les mans. El lector hi trobarà molta i molt bona informació històrica, però també un model de noblesa per situar-se un mateix enmig dels fets que ha viscut.
Tal alliberament s'esquerda quan el cronista constata que els qui havien de fer la feina amb el llibre acabat de sortir no l'han fet gaire bé –per utilitzar un eufemisme frontinià. Sobta, tret d'alguna excepció (excel·lent, el nostre amic Castillo a l'Avui), el poc eco mediàtic d'aquesta crònica de la societat literària i d'un sector important de la societat civil que va de la segona meitat del franquisme –l'època del 600 i les revoltes d'estudiants– fins a l'actualitat. Per entendre-la des d'una òptica intel·lectual i artística, i dins d'aquesta la més imbricada i compromesa amb la societat, Los años contados és –hauria de ser– una obra de referència. On és la societat literària retratada en les seves pàgines, a l'hora de rebre aquest regal? La pregunta és retòrica: a cop de desaparicions, tal societat deu haver deixat d'existir.
Pot haver estat determinant, pregunto, la falta de sang i fetge, la falta de grogor pseudomediàtica d'aquestes pàgines elegants i mesurades? De la moderació, en el sentit montaignià, i de la justícia històrica, Giménez Frontín n'ha fet un exercici d'estil, una màquina de rellotgeria d'embridament emocional que no es permet el més mínim defalliment. Utilitza la mateixa retòrica per descriure un fet divertit que per un que l'ha ferit i ha estat un greuge moral i un perjudici material en la seva vida. Vet aquí una opció literària, però també una manera d'assegurar-se el control sentimental. Per un devot del barroc com aquest cronista, aquest mètode –els retors en diuen homogeneïtat de la clàusula– és una gran qualitat, i Giménez Frontín l'exercita de forma implacable i impecable amb un èxit inobjectable.
A més, d'aquest tractament que és una rotunda declaració de principis, tant literaris com morals, en surt un esplèndid autoretrat, elaborat per tal efecte implícit al llarg de les quasi quatre-centes cinquanta pàgines del llibre. Giménez Frontín ens transmet què ha vist i com ho ha encarat en el contingut, i a més, amb la manera d'explicar-ho ens diu com és ell mateix, ens retrata la seva bondat, el seu sentit de l'equitat i de la justa consideració dels actes propis i dels altres, sense que en cap moment, ni en els més difícils, ni en els més conflictius, el discurs se li escapi de les mans. El lector hi trobarà molta i molt bona informació històrica, però també un model de noblesa per situar-se un mateix enmig dels fets que ha viscut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario