ACCIÓN POÉTICA / NOS QUEDA LA PALABRA

Este fin de semana, el sábado por la tarde, un grupo de poetas se reunieron frente al antiguo edificio Estel, que era propiedad de Telefónica, a fin de llevar a cabo una acción poética reivindicativa sobre la vivienda y contra la especulación inmobiliaria. Este edificio, situado en la Avinguda de Roma, fue noticia a causa de las denuncias de los vecinos por el estado de abandono y algunos incidentes provocados por los chatarreros que entraban en el interior en busca de cables de cobre, tuberías, grifos y otros materiales. 

Acción poética urbana, pues, contra la especulación urbana, el sábado por la tarde en Barcelona, bajo cuatro gotas de lluvia.
Una "pintada de veu", una pintada de voz con poemas frente a la entrada del edificio abandonado, lectura combativa de poemas con la presencia de algunos poetas, algunos amigos, unas vecinas, unos niños del barrio y dos guardias de seguridad, que salieron del edificio y nos preguntaron si sabíamos de algún supermercado allí cerca para hacer unos bocadillos.
Los dos vigilantes respetaron la lectura y, sin advertirles nada, pasaban por detrás de los asistentes al acto para no molestar ni interrumpir la filmación del video que estaba realizando el poeta y editor Jesús Aumatell.
Instantes después, pudimos observar que los dos guardias de seguridad volvían del supermercado con una bolsa de pan que parecía de la marca "Panrico", la empresa cuyos trabajadores ahora están en huelga en Catalunya. Todo se corresponde y coincide misteriosamente.
Se leyeron poemas de Joan Vinyoli, Montserrat Abelló, J.V. Foix, Carles Riba, Pere Quart, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Miquel Bauçà, Roser Iborra, Jordi Domènech, Francesc Prat i Figueres, Tomàs Camacho, Jordi Guardans, entre otros, así como algunos poemas de los poetas que protagonizaron la acción poética urbana. El proyecto fue de Jesús Aumatell, poeta y editor de Emboscall, y en la acción participaron, Òscar Rocabert, Dani Baldrís, Àngel Rodríguez Lozano (que había participado unos días antes en Voces Nuevas, en la ACEC) y el propio Jesús Aumatell, más la presencia de otros artistas y poetas, como Adrià Ciurana, pintor, y Albert Tugues, entre otros.

Algunos textos leídos en la acción poética

CASA BUIDA (de Roser Iborra)

Busco una casa buida, sense records. Si pot ser, al mig del bosc. Que sigui discreta, amb parets de color de terra i forats amb sargantanes i la teulada, ben just, de color de poma amb un punt de vermell. Amb heura a les parets i sense camins, si us plau.

Amb llar de foc, només. Això és important. Crema la fusta, s’enfila la flama:  mai no acabes de mirar-ho prou. Dansa el foc i s’enfila el fum; és hipnòtic i sedant. Pots oblidar què hi fas, a la casa, pots ni saber qui ets i fondre’t en cada espiral esborradissa...

Sents l’escalfor, i ja n’hi ha prou. La casa és com una closca, i saps que hi ha un sostre d’estrelles: potser, amb lluna. Va bé, pensar-hi, en la volta del cel.

No calen armaris, no. Ni mobles. Hi portaré una taula vella, una cadira, un matalàs. Res més. Jo ja porto massa mobles posats. Per dins, sóc com un rebost amb confitures florides que no goses llençar, un desgavell de pols i d’amors pretèrits...

Si tenen res que s’hi assembli, ja m’ho diran.

Deixo el telèfon.  
...................................

UDOL (de Òscar Rocabert)

Òscar, renta't les dents.

Com si res.

Com si res hagués passat,
però tot hi ha passat.

Com si néixer,
com si deixar de ser
per tal de ser.

Com nespra.

.................................

CASES DE NINGÚ (de Tomàs Camacho)
Casa meva és casa vostra, / si és que hi ha cases d’algú. 
Jaume Sisa

Recordo cases que, en el seu temps,
van ser construïdes per l’amor i el somni,
que ara són infectes runes.

Em dol, i no entenc,
qui es dedica a destruir estos llocs.
Em dolen les cases
que ja no poden ser
ni refugi d’animalons,
però les cases ni somnien.
En canvi, hi ha persones
que no saben on passar la nit
i van perdent tota possibilitat de somni
en la lluita per la simple supervivència.

Estes cases, ja de ningú,
no es podrien habitar de nou?
Que cobressen nova vida,
nous somnis, noves lluites,
però no, tot queda a les urpes ferotges
de l’especulació.

Seria molt senzill permetre
habitar-les de nou.
Estic segur que hi ha edificis
que ja no tenen amo,
però la desídia deixa
que vagen caent a trossos,
mentre hi ha persones
que passen fred.

Em dolen estes cases inútils
i espero i desitjo que prompte
cobren vida.

Ajudeu-les que siguen de nou
cases enceses de vida i d’amor.
....................................

DESCONSTRUCTOR (de Jesús Aumatell)

[Obro el sac que duc a l’esquena i hi trobo: 
rima, cima, ploma, palmell, pam.]

Del primer vers se n’ha endut la rima,
un individu d’insadollable fam
de tot sentit, com un absurd eixam
que sense reina no sap cap on camina.

¿I què en farà de paraules com cima,
de la lleugera forma ploma, d’un gram
o menys de pes, del palmell i del pam,
que tan són útils per estimar i fer estima?

Potser al mercat negre de les poesies
ho porta a vendre, on ningú més que jo
no ho comprarà: de vegades allò

que ja no trobes però sovint somnies
perquè era part fonamental de tu
t’ho pren un altre amb qui –mira– ets u.

(Aquest poema s’inspira en unes persones que vaig veure que sortien de dins de l’Edifici Estel, carregades de cabassos de materials arrancats de les parets, de les portes, dels lavabos... Homes i dones forts, bruts, de mirades que brillen amb l’excitació de l’aventurer en un pas molt arriscat. Herois o delinqüents, herois i delinqüents. Desconstrueixen maó a maó l’edifici perquè no tenen sentit de pertinença, amb la permissivitat d’aquells que, quan sigui l’hora de venir a reconstruir, esperen fer-hi un bon negoci, que millor serà com més profunda sigui la nafra que hi facin els desconstructors. Aquestes persones, que no tenen casa –o la tenen molt lluny d’aquí–, són un mirall que ens mostra la nostra pròpia cara.)
.......................................

LA TERRA PROMESA (de Àngel Rodríguez Lozano)

Emigraven cap a la terra dels somnis,

allà on giren els eixos del món.

Deixaven enrere la casa de fang,

les muntanyes de mans molsudes,

les feixes de pissarra borda,

els barrancs vertiginosos,

les sèquies desbordants,

el verd tendre dels ametllers,

i el bestiar que corria per pobles blancs

com esquitxos de llet suspesos a l’aire.

Se’n van anar a buscar ventura,

amb una manta sota el braç.

Marxaven amb gestos de fatiga,

cap al vent blanc de l’hivern

d’una estació d’alts sostres,

on els esperaven els familiars

que els havien escrit mesos abans.

Amb una barreja d’ansietat i temor

passejaven els records recents

per les grans avingudes de llambordes.

I es van trobar tres gegants

que se’ls van anar menjant un a un:

La Ciutat, La Fàbrica i L’Enyorament.

Más información:
Nou bloc: Acció Poètica. Hi ha el vídeo de l'Edifici Estel 19/10/13
http://acciopoetica.blogspot.com.es/