sábado, 14 de marzo de 2015

MANIFEST D'UN EDITOR INDEPENDENT

La celebració d’un seguit d’activitats aquesta setmana (del 9 al 13 de març de 2015) a la Llibreria Calders sota el lema “Setmana de l’edició independent”, en cap de les quals no s’hi ha convidat emboscall a participar-hi, ens obliga a manifestar-nos públicament al respecte, tenint en compte la passada relació nostra amb aquesta llibreria, ja que durant uns mesos hi vam ser a dins, instal·lats allí per fer la nostra producció artesanal de llibres, de manera que, poc o molt, la nostra “marca” hi va quedar associada i ara ni el nostre públic ni nosaltres mateixos no acabem d’entendre el menysteniment envers la tasca d'"Emboscall" implícit en aquest “oblit”.
Si bé en principi respectem la tria, per molt que ens deixi fora, en veure el plantejament de l’activitat, tothom s'adona que la nostra absència no es pot justificar des del punt de vista dels criteris i objectius aparents. Està clar, doncs, que n’hi ha d’altres de subjacents, fàcilment identificables: s’aposta per “gent maca”, de renom, o cosmopolita. Per allò que se’n diria “de qualitat”: vendible. Poc importa que en la realitat alguns dels seleccionats operin dins de Planeta. I com a cirereta del pastís, “la trajectòria d’Anagrama”. Déu n’hi do.
Tot plegat pot ser molt “modern”, però està lluny del que el títol de l’activitat proposa. I potser, el que realment passa, és que el terme “independent”, aplicat a literatura i concretament a edició, s’ha fet servir per a tantes coses contradictòries que ara mateix ja no significa res.
En aquest sentit, ¿és "Emboscall" una editorial “independent? Si s’entén per això que no està vinculada ni a institucions polítiques ni a empreses privades de dimensions gegantines i de gestió anònima, doncs, sí, és independent. Però emboscall depèn de moltes coses: està lligada a la literatura real, perquè depèn dels autors que la produeixen. Existeix en primer terme per ells i per a ells, i tot seguit per als lectors, el públic, per petit que sigui. El sentit d’"Emboscall" és servir, en completa dependència d’ells, aquests dos termes.
El problema, però, és que la literatura real (de veritat independent) no és comercial, i no oblidem que el primer objectiu d’una llibreria (ben legítim, és clar) és vendre, i el disseny d’aquesta “Setmana de l’edició independent” obeeix a aquesta fi.
"Emboscall", feréstega, no encaixa en aquest esquema. Sobrevivim al marge del sistema, i oposant-nos-hi en allò que té d’injust, d’abusiu, d’arbitràriament discriminatori. No ens preocupen les aparences, no sabem guardar les formes. Ens movem per franges estretes i fosques per evitar de ser destruïts o absorbits, al capdavall la mateixa cosa. Ens allunyem del que és sistema però som absolutament solidaris amb el que és societat: en som part i volem contribuir-hi de la manera que podem, que és donant sortida, per petita que sigui, a moltes obres literàries sorgides espontàniament del si més autèntic d’ella mateixa. Aquesta producció constitueix l’autèntica literatura actual: feréstega, indòmita, no homologada ni falsificada o tergiversada amb operacions de màrketing.

Jesús Aumatell, 12/03/2015

SEGUNDO MANIFIESTO, COMO RESPUESTA AL TÍTULO DEL PRIMERO QUE PUBLICAMOS EN ESTE BLOG

Arran de la celebració d’una “Setmana de l’edició independent” organitzada per una llibreria de Barcelona, vam publicar un escrit en aquest bloc on explicàvem la nostra posició al respecte. Aquell escrit venia motivat no per queixar-nos per no haver-hi estat convidats, sinó pel fet que havíem tingut una vinculació recent amb la llibreria que ho organitzava, cosa que ens va obligar a posicionar-nos davant del nostre públic per justificar la nostra absència. A nosaltres no ens va sorprendre en absolut que no hi fóssim convidats, ja que, per posar només un exemple, des del moment que vam deixar la relació amb la llibreria i vam recuperar el tracte amb el nostre distribuïdor, ells van deixar de tenir els llibres d’Emboscall. La raó no sabem quina deu ser, tot i que sospitem que és perquè no volen treballar amb distribuïdors quan es tracta d’editorials petites; volen fer-ho directament amb l’editor per tal d’imposar les condicions que més els convenen i, si pot ser, aconseguir la pràctica exclusivitat del producte.
Per altra part, en aquell escrit vam posar en relleu l’absurditat de l’etiqueta “editor independent” associada als segells que sí que hi van ser convidats. La selecció era tan diversa que, a manca de cap explicació per part dels organitzadors, resultava contradictòria. El que s’hi manifestava, però, era el valor negociable i la presentació “vendible” de l’enfocament de les editorials convidades. Vist així, no ser-hi present no era pas cap mal, ans al contrari. Però com dèiem més amunt, ens cal pensar, més enllà de nosaltres mateixos, en el nostre públic, d’aquí que ens pronunciéssim. Però no ho devíem fer prou bé, ja que algunes coses essencials sembla que no les vam explicar com cal (com ho demostra el fet que el nostre escrit ha estat esgrimit com a “manifest d’un editor independent”). Ara reprenem el discurs per tal d’intentar d’aclarir aspectes crucials de com entenem la nostra tasca.
El primer que cal és precisar el significat d’“editorial Independent”; aquest concepte és una adaptació de l’anglès independent press, que als Estats Units és sinònim de small press, és a dir, “petit editor”. En el context d’aquell enorme país i del seu enfocament capitalista, això es mesura en termes de negoci, i significa que es tracta d’una editorial que no sobrepassa els 50 milions de dòlars nets en vendes anuals. Encara que adaptéssim aquesta quantitat a l’economia del nostre país, emboscall no podria, pel seu volum de negoci, ni somiar ser considerada “editorial independent”, etiqueta que aquí potser escauria a editorials que rondessin el milió d’euros de facturació anual.
Deslligat del seu context original, el concepte “editorial independent” es fa servir aquí en alguns sentits que allí es cuiden prou de distingir, i convindria que nosaltres també ens apliquéssim a fer-ho per tal d’evitar malentesos. Així, doncs, “editorial independent” no vol dir: 1) “plataforma d’autoedició”, en la qual els mateixos autors sufraguen el cost de l’edició i de vegades distribució del seu propi llibre; 2) “impressor”, el qual es limita a la producció del llibre, però no intervé en la selecció, preparació, promoció i distribució de l’obra; i 3) “autor-editor”, que és aquell autor que gestiona directament i exclusivament l’edició, impressió, promoció i distribució de la seva pròpia obra. Hem esmentat tres formes de publicació que es donen actualment amb força freqüència, diferenciables clarament del que caldria entendre estrictament per “editorial independent”, però probablement encara n’hi hauria d’altres (com ara les editorials que elaboren productes per encàrrec d’altres editorials); de tota manera, la finalitat d’aquest escrit no és ser exhaustiu en la descripció del que pugui ser o no ser una “editorial independent”, sinó el de precisar que aquesta és una etiqueta que a emboscall no li escau.
Al llarg dels anys, des de la seva aparició el 1998, a Emboscall hem procurat d’analitzar el sentit de la nostra pràctica, i n’hem exposat les conclusions en diversos escrits públics. Quan vam començar, a finals del segle XX, a produir llibres, el fet de poder-ho fer amb una infraestructura tan minsa que era a l’abast de pràcticament qualsevol persona, ja vam comprendre que es tractava d’un fet revolucionari, les conseqüències del qual s’havien de traduir en una radical reconversió del sector. No pas per la nostra acció directa, esclar, sinó pel que comportava la possibilitat d’aquesta nova pràctica, que poc a poc s’anava estenent. Malgrat tot, el canvi es va produir molt lentament (lentitud que probablement s’explica per les injeccions de capital per part de les institucions públiques, que no els interessava el canvi que es veia a venir), fins l’ensulsiada final, que s’esdevingué solapada amb la crisi econòmica general a finals de la primera dècada del XXI.
A mesura que, ja des de pocs anys després d’encetar el nou mil·lenni, la crisi i conseqüent renovació del sector editorial s’anava produint, se'ns feia palès que la nostra tasca anava perdent sentit. Perquè havíem nascut com a resposta a un sistema exclusivista, que imposava criteris arbitraris per preservar, fet i fet, els privilegis d’unes classes, la dissolució del sistema ens va deixar sense nord. No vam saber trobar la forma d’encaixar, ni ideològicament ni pràcticament, en el nou paradigma. A causa principalment de la desmotivació vam cessar l’activitat durant un temps. Però el nou context, del qual ha desaparegut la nostra justificació inicial, ofereix molts altres reptes, i també exigeix d’altres actituds, o posicionaments. I vam decidir reprendre l’activitat editorial, tal i com ho vam expressar en una entrada d’aquest mateix bloc que podeu llegir clicant aquí:
Emboscall: MÉS ENLLÀ D’EMBOSCALL

La represa, però, no es va poder fer efectiva fins a mitjans de 2014, gràcies al suport de la Cooperativa Integral Catalana. Ho vam explicar en la presentació de la nova etapa, el text de la qual podeu llegir íntegrament clicant aquí. D’aquell text, però, en volem recuperar un fragment que defineix quina és la nostra actitud: 
Emboscall: TEXT PER A LA PRESENTACIÓ DE LA NOVA ETAPA D'EMBOSCALL

"Perquè emboscall és, ara com abans, una plataforma editorial que s’ofereix a tothom que produeixi textos amb voluntat comunicativa (artística, divulgativa, memorialística...) per tal de difondre’ls en les formes adequades a cada cas particular. Es tracta, doncs, d’una vocació de servei públic, sense finalitat lucrativa; però tenim molt clar que la supervivència del nostre projecte passa per la nostra capacitat per autofinançar-nos, cosa que implica la conversió dels textos en productes comerciables, i la seva difusió pels canals ja establerts o d’altres de nous que s’estan consolidant. Sabem que tots aquests processos, en el context capitalista, tendeixen a l’alienació (del productor respecte d’allò produït, en cadenes de muntatge/difusió/distribució on ningú de la base productiva no té un coneixement pràctic del conjunt), a l’explotació (de l’home per l’home dins d’organitzacions jeràrquiques) i al consumisme (provocat sovint per mitjà de publicitat enganyosa, exagerada o falsa)... La nostra voluntat és de poder ser productius i autofinançar-nos amb fórmules que ens respectin a nosaltres mateixos, als altres –és a dir, a vosaltres els autors, i a ells, els lectors– i al medi.”
En definitiva, Emboscall es presenta com un servei a l’autor, d’una banda, i al públic, de l’altra, en el marc de la societat, evitant d’integrar-se en el que és sistema. No és, doncs, una editorial independent, però sí que és, en essència, lliure. És lliure perquè no depèn d’institucions ni de capitals, i tria lliurement allò que publica: amb criteris d’interès i de qualitat, tenint present els estàndards actuals com a punt de referència però no com a dogma infranquejable. Sense tancar-se a oferir servei d’autoedició, i sense rebutjar (però mai exigint) la col·laboració d’altres en el finançament de les publicacions.

Jesús Aumatell, 16/03/2015


15 comentarios:

Miquel Cartisano dijo...


No tengo más que parabienes con el editor Sr Jesús. Cuando le visité para Escritorés Recónditos (fuí de parte de Francecs Cornadó), nos encontramos en un café, me colmó de atenciones y me regaló alguno de sus libros editados. Es extraordinaria su labor, porque editar es una apuesta arriesgada y no quieres dejar a nadie fuera, pero se ha de comer. Con los pequeños editores y con el Sr Jesús... siempre. Salut

Comentarios en Facebook dijo...

Victor Obiols Llandrich Bocanegra Això que diu el Tugues m'ha agradat: "El ninguneo de la poesía", títol d'un hipotètic i inevitable i indefectible article d'opinió per ser difós als 4 vents...però...com traduïm "ninguneo" al català?? I qui l'escriu? l'Albert? o jo?
11 de marzo a la(s) 23:08 ·

Emboscall Editorial: Es podria dir "menysteniment", tot i que el diccionari no inclou aquesta paraula (hi tenim "menystenir", d'on per derivació obtenim l'altra, si convé). Hi trobem menysvaloració. Però a part d'això, crec que del que es tracta, en tot cas, no és del menysteniment de la poesia, sinó del menysteniment de la literatura en general. I en particular d'una determinada mena de literatura (de fer-la i de difondre-la: s'admet que sigui marginal o "indie", sí, però dins d'unes formes que no ofenguin els nassos ben acostumats dels nens de casa bona).
12 de marzo a la(s) 19:24 · Editado ·

Victor Obiols Llandrich Bocanegra: Exacte. O sigui, la cosa té nassos.
12 de marzo a la(s) 4:32 ·

comentarios en Facebook dijo...

El suplente del cronista: Víctor, fóra fantàstic que el poguessis esriure i publicar! "Ningunejar", de "ningunear, ninguneo", tot i que ara ja són termes que accepta la RAE, són d'origen popular mexicà. Poso un exemple literari d'Octavio Paz:
"Sería un error pensar que los demás le impiden existir. Simplemente disimulan su existencia, obran como si no existiera. Lo nulifican, lo anulan, lo ningunean. Es inútil que "Ninguno" hable, publique libros, pinte cuadros, se ponga de cabeza. "Ninguno" es la ausencia de nuestras miradas, la pausa de nuestra conversación, la reticencia de nuestro silencio. Es el nombre que olvidamos siempre por una extraña fatalidad. el eterno ausente, el invitado que no invitamos, el hueco que no llenamos. Es una omisión. Y sin embargo, "Ninguno" está presente siempre. Es nuestro secreto, nuestro crimen y nuestro remordimiento. Por eso el Ninguneador también se ningunea; él es la omisión de Alguien. Y si todos somos Ninguno, no existe ninguno de nosotros. El círculo se cierra y la sombra de "Ninguno" se extiende sobre México, asfixia al Gesticulador y lo cubre todo. En nuestro territorio, más fuerte que las pirámides y los sacrificios, que las iglesias, los motines y los campos populares, vuelve a imperar el silencio, anterior a la historia."
"Máscaras mexicanas", " El laberinto de la soledad" (1950)
12 de marzo a la(s) 9:49 · Me gusta · 1

Victor Obiols Llandrich Bocanegra: M'has convençut. Ara caldria convèncer els acadèmics de la Filològica de la bondat de "ningunejar" (podem acceptar mexicanismes, suposo...)
12 de marzo a la(s) 9:59 ·

Una lectora: De la Academia Mexicana de la Lengua: "Varios estudiosos han señalado el carácter neotérico del español americano. Rafael Lapesa opina que aquí se nota "una actitud más abierta que en España al neologismo", y yo diría que, además, se da una admirable creatividad para la formación de vocablos nuevos. Me sorprende que el DRAE no dé cabida al hermoso y utilísimo mexicanismo ningunear (con su derivado ninguneo), y me extraña asimismo que no se haya extendido a otros ámbitos geográficos de la lengua española, pues a mi ver se trata de una voz no sólo perfectamente formada, de acuerdo con las reglas de derivación (se añade simplemente el sufijo verbal -ear al pronombre o adjetivo indefinido negativo "ningún, ninguno"), sino que además puede verse casi como necesaria, ya que de no emplearse hay necesidad de acudir a largas e inexactas perífrasis. Ningunear es hacer ninguno a alguien. La expresividad del vocablo es innegable; es enorme la cantidad de matices".
José G. Moreno de Alba
12 de marzo a la(s) 10:08 · Me gusta

comentarios en Facebook dijo...

Emboscall Editorial: "Ninugunejar" en català no seria admissible, perquè la paraula a derivar és ningú, no "ningun". El derivat hauria de ser "ningujar", si un cas (o "ningüejar", a tot estirar).
12 de marzo a la(s) 17:00 · Editado ·

A.T.: No és bo que editors, llibreters i autors se separin i deixin de col·laborar i treballar junts. Les polèmiques són bones i necessàries per reactivar la difusió del llibre, i més quan es tracta d'editors, llibreters i autors que es consideren "independents". Voto a favor de la "concòrdia" i el reconeixement mutu (com deia el vell Hegel) entre els uns i els altres.
13 de marzo a la(s) 8:14 · Me gusta

Emboscall Editorial: Nosaltres no estem contra ningú. Simplement, ens hem vist obligats a pronunciar-nos per fidelitat al nostre públic.
Emboscall: emboscall: edicions feréstegues
EMBOSCALL.BLOGSPOT.COM|

Victor Obiols Llandrich Bocanegra: M'agrada més "ningüejar"
13 de marzo a la(s) 10:47 · Me gusta · 1

Emboscall Editorial: També podria ser "ninguar".
Ver traducción
13 de marzo a la(s) 12:06 · Me gusta

Victor Obiols Llandrich Bocanegra: Massa curt
13 de marzo a la(s) 14:52 · Me gusta

Emboscall Editorial: "noninguar"
13 de marzo a la(s) 15:37 · Me gusta

Un lector: "Ningüejar", està molt bé. Cal també crear paraules noves, si ens són necessàries...
13 de marzo a la(s) 17:41 · Me gusta · 1

Emboscall Editorial: Posats a ser creatius, proposo "minininguar" (o "mininingüejar"), combinació de "minimitzar" i "ningú": "fer d'algú menys que ningú".
13 de marzo a la(s) 18:46 · Me gusta

Un lector: Massa llarg, potser.
22 h · Me gusta

Club de simpatizantes de Podemos dijo...

"Podemos" en política, y "Podemos" en el mundo cultural y "Podemos" en el mundo del libro y los medios de comunicación, donde también abunda la casta de los corruptos. "Podemos" al lado de los editores independientes, de aquellos que no son una mera franquicia de las Grandes Editoriales.

una de la CUP dijo...

Al tanto!, hi ha dependents que es volen fer els independents.

ex-de esto y ex-de aquello dijo...

¡Cuidado, donde hay dinero, hay un potencial de corrupción que puede estallar en cualquier momento propicio (propicio a la corrupción)!

insurrecta dijo...

Nadie es perfecto, si vamos con faldas y a lo loco. Pero yo me quedo con los marginales, con los okupas de la cultura, con el futuro y no con la casta del presente, que ya es pasado.

kultura en comú dijo...

Ben dit, insurrecta! Guanyarem.

agente de la casta dijo...

Si el futuro depende de vosotros, apañados vamos.

publicitario de la casta dijo...

Las castas, las clases sociales, las jerarquías de los poderes, son necsarias. Unos valen más que otros. Unos merecen recibir más que otros. La solidaridas es un sofisma, una falsedad de nuestra civilización cobarde y débil.

podemos y exigimos lo posible y lo imposible dijo...

¡Ya ha salido la sociedad del espectáculo! Sus agentes, mediadores, comisionistas, vividores, macarras de la cultura prostituida.

inspector de alcantarillas político-culturales dijo...

"Macarras de la Cultura Prostituida!", un buen slogan para los vividores de la casta cultural de España, Catalunya y otros ámbitos corruptos...

Antonio Tello dijo...

Lo que planteas Albert es parte de la tendencia determinada por las "reglas del mercado". Ahora bien, hace años, cuando salió Candaya y viendo el esfuerzo que hacían por mantener viva la literatura "real" como tú la llamas, les sugerí que los pequeños y medianos editores buscasen la forma de actuar juntos y crearan, junto con algunos libreros, un circuito alternativo e incluso una "feria itinerante" que diera mayor visibilidad a los autores periféricos del sistema. Es más, también los encuentros de poetas deberían estar patrocinados por las editoriales independientes, las cuales, también hay que decirlo, caen en muchos casos en la tentación de buscar autores vendedores a quienes se les obliga a "saber venderse".
Otro punto conflictivo son las bibliotecas, de cuyas partidas se destina muy poco al apoyo de estas editoriales y de sus autores "desconocidos" o poco mediáticos. ¿Por qué no crean ellas clubs de lectura que busquen refinar el gusto de esos lectores/consumidores que ha creado la industria?

Jesús Aumatell Molas dijo...

http://emboscall.blogspot.com.es/2015/03/edicions-lliures.html